La Família d'en David, la Gemma i la Mar a la Comunitat de la Pradera del Quetzal

Nosaltres en David, la Gemma i la Mar estem amb una família a la Comunitat de la Pradera del Quetzal al municipi de Patulul al Departament de Suchitepequez. Totes les cases estan fetes de "tablas de madera", només l'edifici principal i mitja escola està feta de bloc. És una comunitat situada al mig del bosc-selva. Algunes cases tenen electricitat, perquè la punxen d'unes faroles de la calle principal, que per molt principal que sigui, és un camí de carro ple de forats i pedres mal posades. Poques cases tenen aigua corrent, per això totes les netges les fem al riu: rentar plats, la roba i a nosaltres mateixos.

La rutina de cada dia comença aproximadament a les 5 del matí, quan encara és de nit, quan passa un autobús pel camí de carro (sembla una missió impossible!!, però ho aconsegueix). La seva botzina sembla el cant d'un ànec gegant. Aquest toc desperta a tots els animals de la comunitat, comencen els galls amb els seus continus i repetitius QUIKIRIKIKS!!!, després els OINGS, OINGS, dels porcs que remenen la terra, després ja venen gosos, ocells, insectes, gats,....

Normalment ens llevem a les 7 del matí, ens anem a rentar la cara i les dents en una aigua que hi ha dipositada en una espècie de pica (l'aigua no és corrent ni potable). Potser abans o després fem una visita a la letrina, és com una comuna feta de ciment, un foradet on no hi pots arrepenjar el cul i a més fa una pudor força considerable. Quan el forat del terra ja està ple de caques de tothom, el tapen i en fan un de nou.

Després si anem bé de temps preparem tortitas (una massa de milpa (blat) amb la mare). Renoi! a casa nostra amb el manjar tenim molta sort, ens prepara un grans plats de menjar que tornarem com vacons i vacones.

Després abans de la 8 del matí, que aquí ja fa una calor considerable, ens dirigim cap a l'escola de la Comunitat del Carmen (queda a 10 minuts a peu). Mentre camines vas sentint les olors a frigoles i a milpa, també vas sentint diferents sorolls, a vegades et persegueixen nens i nenes cridant GRINGAS i GRINGOS!!!

Quan arribem a l'escola ens trobem amb els companys i companyes de la comunitat de San José el Carmen i allà fem formació per a mestres. A mig matí fem la refacción, que consisteix en un petit mos, normalment és en David qui té els honors de repartir la Síndria.

A les dotze marxem i si tenim temps anem al riu a rentar roba o a banyar-nos, quasibé sempre ens acompanyen nens i nenes de la comunitat que ens miren encuriosits per tot el què fem. El moment del riu es posa realment molt bé, la calor fa estar xafat i així ens refresquem i molts cops acaba en una batalla d'aigua.

Després de la dutxa tornem cap a casa, on la mare Enma ens ha preparat un exquisit àpat de qualsevol cosa. Els frigoles quasibé mai fallen. L'Enma té una gran capacitat de cuinar des de que som aquí només ha repetit un dia l'àpat. Després de dinar sempre tenim reunió amb els de la comunitat o amb els del Carmen, sinó anem casa per casa de la comunitat de Pradera a fer el cens. Sovint alguna família ens explica un petit relat de la seva història, algunes són impactants.

Quan acabem, a la vora de les 6 de la tarda tornem cap a casa, a quarts de 7 sopem, a vegades un plat massa carregat. A les 7 del vespre, que aquí ja és negre nit, normalment ja estem sopats i aprofitem per acabar de fer alguna reunió, o per senzillament trobar-nos. A les 9 del vespre ja som al llit i a vegades el pare, Cesar, ens explica una petita historieta que és ideal per agafar el son, és com si expliques contes, però de veritat. A quarts de 10 ja som a dormir. Així és un dia a la comunitat de la Pradera del Quetzal i concretament a casa nostra.

Hem de dir que encara que sembli una rutina cada dia és un nou dia, ple diversitat que fa que cada dia sigui únic. Un dia, camí la letrina de nit, la Gemma i la Mar es van trobar una taràntula considerable, van tornar a la casa cridant molt eixalabrades, després els nens de la casa van venir a veure-la i van dir que era una aranya que matava cavalls. En David va agafar un bastí i li va eixafar el cul, però l'aranya va fugir. Ara vés a saber on és. Com aquestes mil histories!!!

Estem molt contents de ser aquí, de conèixer aquest país tan diferent al nostre i contents de tenir la sort de poder posar el peus en aquesta terra d'aprenentatges!!